Història D'espinelves

La primera notícia històrica sobre Espinelves és de l’any 943, època en què hi havia una església i parròquia en funcionament, dedicada a Sant Vicenç, i segons sembla, es trobava en una vila o gran explotació rural anomenada Espinelves.

El nom d’Espinelves sembla derivar d’Espines albes, és a dir, Espines blanques.

El poble d’Espinelves va a cavall de la història de l’església. És un dels pocs pobles del romànic que encara es conserven a Catalunya, i on hi podem trobar peces úniques de l’art d’aquella época i en un perfecte estat de conservació

La silueta del campanar de l’església romànica dóna una fisonomia inconfusible al poble, que enfilat a l’esquerra de la riera se’ns presenta petit i acollidor. La localitat ha guardat amb cura un aspecte net i agradable, amb les cases d’ estructura de pedra, els carrers pavimentats amb lloses i les edificacions més modernes que armonitzen amb el conjunt. La història d´Espinelves gira al voltant de la seva església: Sant Vicenç d´Espinelves.Original del segle XI-XII, fou ampliada amb una segona nau i absis al S.XVII

A l´interior conserva el portal primitiu, traslladat en part a la nau afegida al segle XII. L’actual portal presenta un àbac treballat, dos capitells amb figura humana i fulles, i dos absis amb arcuacions.

Cal destacar el seu magnífic campanar de planta cuadrada, de tres pisos, amb finestres bessones i capitells trapezoidals, i també la Verge, del S.XV, dedicada al Roser.

El retaule de l´anomenat mestre d´Espinelves és actualment al Museu Episcopal de Vic. Fa pocs anys fou objecte d´una acurada restauració

Un castell Espinelves?

Els primitius termes parroquials estaven adscrits o assignats a un dels grans termes dels castells amb que es va repartir el país es del moment de la seva restauració pel comte Guifré el Pilós, a partir de 879. El terme d’Espinelves estava adscrit al territori del castell de Sant Llorenç i després, al de Meda.

Un document de 1133 ens diu clarament que s’edificà al Puig de Castellar d’Espinelves una fortalesa amb el seu castell i vivenda, que el cavaller Bertran de Merola, amb la seva muller Beatriu i els seus fills varen cedir a Pere Udalard de Sentfores.

Es tractava d’un castell secundari, sotmès al de Meda, però que comptava amb drets propis i edificacions de les que forçosament n’ha quedat rastre. Desapareixeria molt aviat car no es parla mai d’ell en la documentació a partir dels segles XIII i XIV.

Els Masos i la Jurisdicció d’Espinelves

Durant molts segles Espinelves ha estat un terme eminentment rural, hi havia algunes comptades ases i sagrers entorn de l’església el segle XIII, però amb el despoblament del segle XIV el terme es tornà eminentment rural, només amb un cens d’una dotzen de famílies.

Coneixem les notícies més antigues sobre els masos gràcies a la domcumentació de Sant Llorenç del Munt. Els priors de Sant Llorenç posseïen a 1337 varis masos d’Espinelves. Es pot dir que el prior de Sant Llorenç del Munt passà a ésser el senyor efectiu del terme. Segons un fogatge del segle XIV, en aquests temps, en ple despoblament, la parròquia d’Espinelves tenia 11 famílies, totes elles de domini eclesiàstic.

En canvi, la jurisdicció de la justícia del lloc va passar a mans dels vescomtes de Cabrera, creats comtes d’Osona, el 1356, quan el rei li va donar tots els drets reials d’Osona.

A finals del segle XV Espinelves s’havia unit a Sant Sadurní d’Osomort i els dos llocs formaven una sola batllia.

A principis del segle XIX es va fer la divisió provisional de Catalunya en províncies. Espinelves es vegé directament afectada en aquest moment car es va incloure a la província de Girnai el partit judicial de Snta Colo de Farness, trencant així la seva tradicional adscripció a la vegueria i després al corregiment de Vic.

L’economia d’Espinelves es basa, de manera clara, sobretot des que s’organitzà la primera Fira de l’Avet, en l’explotació i el conreu d’arbres nadalencs. Anteriorment s’hi conreaven cereals d’hivern i hortalisses, prop de la riera. El terreny forestal ocupa gran part de les terres del municipi. La ramaderia tampoc és destacable en el conjunt econòmic municipal; principalment és representada per la cria de bestiar porcí.

La tradició dels avets a Espinelves neix al final del segle XIX, a la masia Masjoan, on Marià Masferrer, un botànic de reconeguda vàlua, va començar a plantar coníferes d’altres indrets i a observar com s’aclimataven. L’explotació dels avets com a arbre de Nadal té una història molt més recent, que s’inicià pels voltants de la dècada del 1960 però lligada també a la família Masferrer i a la casa Masjoan. Espinelves és, doncs, el centre d’una comarca que ha transformat una bona part dels seus camps en una monocultura. En aquest sector de les Guilleries es conrea cada any la major part de la producció d’avets que es compren per Nadal a Catalunya, i també en altres mercats de l’estat i europeus. Actualment a Espinelves hi ha diversos planters de coníferes amb caràcter comercial entre els quals es destaquen el de Masjoan i el de Tortadès. Els vivers d’avets tenen tanta importància que fins i tot s’ha aconseguit un tipus d’avet autòcton.

El municipi d’Espinelves, tot i pertànyer a la comarca d’Osona, és adscrit administrativament a la província de Girona. Limita al NE amb el municipi de Vilanova de Sau, a l’E amb Sant Hilari Sacalm i al SE amb Arbúcies, ambdós pertanyents a la comarca de la Selva, al SW limita amb Viladrau i al NW amb Sant Sadurní d’Osormort.

El terme, dins la subcomarca de les Guilleries, és força accidentat, amb un nombre important de turons, que assoleixen les màximes altituds al sector oriental del municipi. Fent límit amb Viladrau hi ha la baga d’en Caseta (826), el turó de les Lloberes (924 m), el Pla Castellar (832 m), el turó de la Creu (872 m) i la roca de la Consolva (994 m); a la banda oriental de la riera d’Espinelves s’alcen el turó dels Carlins (991 m), el de Bellver (986 m) i el de les Bruixes (924 m); al bell mig del terme es destaca el turó de la Rovira (1.062 m) i més a l’extrem, a tocar de la Selva, hom troba el turó del Grèvol (1.076 m), el de la Guàrdia (1.104 m) i Puigsapera (1.062 m).

Té com a eix principal la vall d’Espinelves, una vall verda i frondosa, ramificada vers llevant fins al pla de les Arenes i de Coll Sesplanes i drenada per la riera d’Espinelves, que conflueix amb la Riera Major, davant l’església de Sant Sadurní d’Osormort, a la qual van a parar el torrent de Serrallonga i els sots de la Font Fresca, de Salou, de la Balma, de Cubells i dels Bous. Altres cursos d’aigua que solquen el sector septentrional són el sot de Vernencs, el torrent del Grèvol, el sot de la Font Fresca i els dels Esparvers, i a la banda oriental la capçalera del torrent de la Muntanya.

Biogeogràficament, les terres d’Espinelves s’inclouen en diversos dominis potencials. A l’E hi hauria una vegetació mediterrània caracteritzada per l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i a la resta del terme una vegetació eurosiberiana amb un clar domini del bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum).

El terme comprèn, a més del poble d’Espinelves, diversos veïnats i masies com el de França, la Creu Roja, Rovira d’Amunt, el Masjoan i el Pla d’Arenes, que actualment són despoblats. Travessa el terme, paral·lelament a la riera, una carretera local que enllaça, a través del coll del Buc, la carretera de Vic a Sant Hilari Sacalm per Osormort amb la de Vic a Arbúcies per Taradell i Viladrau.

El terme d’Espinelves i la seva parròquia són esmentats des del 943 com a part integrant del terme del castell de Sant Llorenç. Des del 1072 elvalle de Espinalbes, més tardEspinalbesio, es troba dins la demarcació del castell de Sameda fins que passà a mans de diferents senyors i aviat a domini predominant del prior de la canònica de Sant Llorenç del Munt, al segle XIV. La seva jurisdicció era exercida pels funcionaris dels Cabrera, creats comtes d’Osona des del 1356. Formà una sola batllia amb Sant Sadurní d’Osormort, almenys fins el 1698, i al segle següent era en mans dels comtes de Solterra.

Les primeres dades de població (espinelvencs) es remunten al 1553, quan la parròquia d’Espinelves tenia 11 famílies, que arribaren a ser 28 el 1626. Al començament del segle XVIII hi havia un total de 345 h, i al final del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX la població tendí a créixer. En el primer cens modern es constata, però, una davallada. Tot i així, entre el 1877 i el 1960 es donà una certa estabilitat demogràfica, encara que amb alts i baixos. La davallada més important fou la de la dècada del 1960, quan en deu anys es perderen un total de 140 h. Vint anys després la població havia perdut uns 100 h. Segons el cens del 1991, quan començà l’estabilització, la població era de 191 h i de 193 h el 2005.

L’economia d’Espinelves es basa, de manera clara, sobretot des que s’organitzà la primera Fira de l’Avet, en l’explotació i el conreu d’arbres nadalencs. Anteriorment s’hi conreaven cereals d’hivern i hortalisses, prop de la riera. El terreny forestal ocupa gran part de les terres del municipi. La ramaderia tampoc és destacable en el conjunt econòmic municipal; principalment és representada per la cria de bestiar porcí.

La tradició dels avets a Espinelves neix al final del segle XIX, a la masia Masjoan, on Marià Masferrer, un botànic de reconeguda vàlua, va començar a plantar coníferes d’altres indrets i a observar com s’aclimataven. L’explotació dels avets com a arbre de Nadal té una història molt més recent, que s’inicià pels voltants de la dècada del 1960 però lligada també a la família Masferrer i a la casa Masjoan. Espinelves és, doncs, el centre d’una comarca que ha transformat una bona part dels seus camps en una monocultura. En aquest sector de les Guilleries es conrea cada any la major part de la producció d’avets que es compren per Nadal a Catalunya, i també en altres mercats de l’estat i europeus. Actualment a Espinelves hi ha diversos planters de coníferes amb caràcter comercial entre els quals es destaquen el de Masjoan i el de Tortadès. Els vivers d’avets tenen tanta importància que fins i tot s’ha aconseguit un tipus d’avet autòcton.

La Fira de l’Avet és un exemple de com un petit municipi pot quedar desbordat a conseqüència dels actes que s’hi fan, i és l’única que se celebra a Catalunya amb aquestes característiques. La fira ha anat creixent i s’ha consolidat, fins al punt que si l’any 1980 durava dos dies el 1990 ja en durava onze. La fira és composta per diverses parades, que es distribueixen arreu del poble; a més de vendre-hi els tradicionals arbres, que es donen amb arrels i pa de sorra, hom pot adquirir altres productes artesanals com ara torrons, caramels, licors, herbes, ceràmica, figures de pessebre, mel, melmelades i formatges. Paral·lelament, s’hi celebren diversos actes culturals i folklòrics. Les espècies més típiques d’avets que es poden comprar són el masjoanis, híbrid del pectinata i el pinsap, homologat internacionalment, el qual s’adapta molt bé a zones de poca altitud i relativament càlides, i la pícea, espècie boreal i de muntanya que forma grandiosos boscos a l’Europa septentrional i central.

El poble d’Espinelves (752 m) és al centre de la vall, en un petit turó presidit pel notable temple parroquial. L’església de Sant Vicenç d’Espinelves, restaurada el 1965 i especialment el 1972 per la Diputació de Girona, és un dels monuments de l’art romànic més bells de la comarca, que ara hom pot admirar en tota la puresa de línies original. Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell de Sant Llorenç